El desembre congelat...

El dia 28 de desembre la selecció catalana de futbol jugava un partit per molts de costellada, per altres, una important cita anual la qual no es volen perdre. Futbol o política? En teoria ambdues coses, ja sabem que la major part dels afeccionats catalans no hi van pel simple fet de veure l’espectacle del futbol, sinó pel caliu de la gent, la gent que com ells, exigeixen i reclamen unes seleccions pròpies: una nació, una selecció. Aquest any però, gran part dels que ocupàven l’estadi semblava que simplement anessin a veure un partit de futbol. De fet, més de 12.000 persones ja eren colombianes (que trobaren una oportunitat única per veure en directe la seva selecció, doncs la terra i els orígens sempre tiben). Dels aproximadament 30.000 aficionats que ens hi aplegarem, si fem números, els catalans tan sols érem uns 6.000 més que els colombians, i de fet, aquesta sensació que vaig tenir durant tot el partit, va avivar-se i evidenciar-se de forma innegable quan la selecció de Colòmbia a finals de la segona meitat marcà el gol (2-1). Va ser llavors, quan vaig veure la multitud de banderes tricolors que s’alçaven i que el camp era un vertader clam. Tampoc és que em deprimís al veure aquella alegria desfermada, era normal, havia marcat Colòmbia i abans ja m’havia fixat que de catalans, ben pocs.
Els laterals estaven plens, això si, i la tribuna de personalitats també. I és clar, per a ells més que ningú aquests són partits de costellada on s'hi ha de ser perquè s'ha de donar una imatge, i estic fins i tot convençut, que molts d’ells esperaven que s’acabés per marxar d’una punyetera vegada, ja que el fred sobretot a la segona part feia estar al públic ben quietet a les graderies. No hi havia pas ni de bon tros el caliu que havia viscut anys enrere com per exemple contra el Brasil. Certament el combinat colombià potser no atreia a tantes persones com la tota poderosa selecció brasilera, però si volem tenir seleccions pròpies, no ens podem permetre la imatge d’un Camp Nou amb tants seients buits.
S’acaba l’any, i ja per acabar, dir que un dels desitjos o anhels de cara l’any vinent és que els que baixem a veure la nostra selecció, no ens trobem amb aquest panorama tan ensopit i desolador. Segurament el nou format del torneig de nacions animarà a més catalans, personalment, així ho espero.

L'art de fer volar fum i de l'alta autoestima

Aquesta setmana la CUP de Berga a publicat el que ells anomenen "informatiu cup" i personalment he quedat bastant bocavadat de la lamentable acusació que es fa al PSC, entre molts altres temes.

Literalment, per contestar a l'acusació feta per part del portaveu dels socialistes a Berga, sobre el pacte encobert de la CUP amb CIU, ells responen que "els lladres pensen que tots roben". Al llegir tal frase, vaig obrir la revista i la vaig fullejar per sobre, sense veure ni tan sols un perquè que justiqui l'acusació feta anteriorment.

Aquesta formació política, va entrar a l'ajuntament fa poc més d'un any i mitg, i certament han presentat mocions i han aportat una mica de circ a la politica municipal, cosa que en part, ja feia falta. Ara bé, potser aquest circ ja era suficient amb les actuacions del senyor Saña, tanmateix, ells també hi van voler posar cullerada al dir per exemple que no volien acceptar els lots de nadal, o fent mocions com la de la retirada de la foto del rei, o el suport al Franki; ambdues mancades d'utilitat per la ciutadania. I el fum, el fum que fan volar constanment, volent un ampli circuit i horaris per l'autobús urbà (decisió políticament acceptable, però sempre des d'una ètica suficient perquè no es converteixi en un servei 100% deficitari), o al demanar que s'augmentés l'impost per les escombraries, com l'aprovació de l'ordenança de civisme amb el seu suport i criticant-la de forma malaltissa (potser perquè no volen quedar malament ni amb els convergens ni amb els anarquistes), entre tantes altres coses. Ara bé, això si, quan s'han de tirar floretes bé que se les tiren i alhora de fer autocrítica en el seu informatiu, tan sols hi troben que no han pogut publicar el butlletí abans.

concepte d'esport

Ans aquí una polèmica suscitada en el bloc del Ferran Bertran com a conseqüència d’unes converses a la classe, entre uns partidaris de l’esport per a passar-t’ho bé o com a concepte solsament competitiu.
Ja vaig respondre al bloc del meu company, que compartia segurament la seva visió de l’esport a nivell local com a il·lusió no competitiva fins als 18 anys. Tanmateix jo rebaixaria aquesta edat a la dels 12, sempre tenint en comte que a partir de l’adolescència cadascú pot tenir un objectiu o un altre, depenent del seu esperit de superació i/o possibilitats d’assolir una determinada meta.

És cert, que sobretot en futbol hi ha en totes les categories un onze ideal inamovible, que causa el desengany de molts que no poden disputar ni tan sols 45 minuts. Això a nivell local també passa, i és aquí on no hauria d’ocórrer; doncs qui vulgui competir a aquestes edats que no jugui al seu poble ni a la seva escola, que es busqui un equip d’elit on pugui triomfar. És normal que cursant estudis primaris els nens i nenes no puguin jugar a futbol a l’escola perquè no hi ha nivell o no és seriós? Jo crec que no, hi són els pares qui amb afany de protagonisme els inscriuen ben aviat a un equip comarcalment important i des de les graderies els inflen al cap o insulten l’àrbitre del partit; al meu entendre, un acte poc ètic , que dóna un exemple molt lamentable al seu fill que va darrer d’una pilota a priori, per divertir-se.

És el petit esportista qui al veure que no disputa prous minuts, es cansa d’aquell esport que l’hi han volgut fer practicar i veu o que l’hauria de deixar per avorriment, o perquè un altre esport li desperta molta més il·lusió.
Un esport massificat, d’insults, de competitivitat absurda i de baralles constants com és el futbol, no es mereix per mi el més mínim interès, i menys quan aclapara tots els mitjans de comunicació i per assabentar-me’n de notícies d’un altre àmbit, em veig obligat a agafar un diari esportiu i obrir-lo per l’última pàgina; fet que ja he agafat per costum. Qui vulgui competir que ho faci, i en molts altres esports individual: tenis, natació, atletisme o ciclisme no queda cap més remei; competir, entrenar, no abaixar mai la guàrdia; sempre, això si, amb la il·lusió d’una constància que t’ha de permetre arribar a un triomf. Qui vulgui competir doncs, que no s’encanti i que s’apunti a un equip local, sense perdre el temps a l’equipet de l’escola. Qui vulgui saber que és realment l’esport, li aconsellaria que practiqués un esport individual, al meu parè de fons, de resistència. I qui vulgui anar a jugar per trobar-se amb uns amics, “de costellada” que jo en dic, doncs segurament també sabrà on anar. Això però, a partir d’una certa edat. A nivell infantil, estic d’acord Ferran, en que el millor seria deixar jugar a tothom i fomentar una il·lusió i una competitivitat sana que comencés a partir d’una categoria determinada.

Decidim des de l'àmbit local!

Avui he llegit una noticia que desconeixia, però que considero del tot acertada i important si més no, per la presa de consciència i pedagogia que es faria, tot i que la legitimitat seria inexistent.
Es tracta d'un manifest signat ja per més de 900 alcaldes i regidors d'arreu de Catalunya, que vista la opressió i falta de democràcia en que viu tan el poble català com basc, en part, per la prohibició de consultes populars, s'obriria un procés de consulta a nivell local (on no caldria el vistiplau de les Corts de Madrid) on es fes una pregunta encaminada cap a tenir un estat propi. La pregunta podria ser la següent: "Esteu d'acord a que Catalunya sigui un estat independent dins el marc de la UE?, o una de més indirecta però que al cap i a la fi té el mateix objectiu: "esteu a favor en que els ciutadans de Catalunya tinguin la possibilitat de decidir el seu futur com a poble?".

Aquesta iniciativa seria executada abans de les eleccions a la Generalitat de l'any 2010, i només faria falta l'aprovació al ple municipal perquè a cada poble que hi hagin càrrecs electes partidaris de la consulta, es pogués realitzar i així conèixer l'opinió dels seus conciutadans per tenir una referència a nivell nacional. Entre els signants del manifest hi han personalitats importants com Portabella(ERC Barcelona), Jordi Trias (CIU Barcelona) o Josep Vives (CIU Manresa), la qual cosa podria portar una consulta popular a ciutats importants com Manresa, també Girona o fins i tot la capital del Principat. També a Berga, he pogut comprovar com el cap de llista d'ERC i l'alcalde Juli Gendrau són partidaris de la consulta i per tant, en menys de dos anys podríem tenir a Berga una diada oberta a la opinió de tots i totes sobre aquest afer.
La proposta s'aprovaria de tal manera en que a partir de 16 anys ja es pogués aportar el teu vot i cal destacar que a part de molts alcaldes o regidors de CIU, ERC, ICV i EPM, també hi han personalitats del PSC.

Hem pogut comprovar com el TC ha desaprovat la consulta per aquest mes d'octubre al País Basc, proposada pel lehendakari Ibarretxe, i que per tant, la democràcia en que estem vivint no és plena i l'Estat, amb acords entre PSOE i PP, encegats en voler mantenir la unitat d'Espanya, priven als ciutadans de poder expressar la seva voluntat política.
La iniciativa que he exposat, no podria ser refusada per ningú, tan sols per la corporació municipal on es votaria en ple. A més, si finalment es du a terme, de ben segur que generarà molta polèmica i almenys a nivell nacional i també internacional, es podria conèixer la voluntat de molts catalans i catalanes, a decidir el seu futur lliurement, sense impediments per part d'un Estat que ens ofega dia rere dia.

Som una nació, volem un estat propi

Aquest dijous 11 de setembre, es celebrà la tradicional manifestació independentista pel centre de Barcelona, o més ben dit, les diverses manifestacions que començaven a la Plaça Urquinaona a les cinc de la tarda, però que estaven convocades per tres sectors diferents: Esquerra Republicana, esquerra independentista i també un conjunt d'entitats entre les més destacades: Òmnium cultural i Sobirania i Progrés amb el suport d'intel·lectuals catalans com l'escriptor Víctor Alexandre, l'actor Joel Joan o el jurista López Tena, entre d'altres.
En conjunt es van aplegar més de 20.000 persones i les manifestacions van transcórrer sense accidents, tret d'alguns membres de l'esquerra independentista que s'enfrontaren contra simpatitzants d'Unitat Catalana.

Segons diverses fons informatives, la manifestació més multitudinària va ésser la convocada per esquerra i les seves joventuts, on s'aplegaren prop de 8.000 persones per reivindicar un finançament just i reclamar com tots els assistents als diversos actes, la independència dels països catalans. Al final d'aquesta manifestació van transcórrer els diversos parlaments: Gerard Coca, Joan Ridao i Joan Puigcercós.

En acabar, el president d'ERC va advertir que l'estat espanyol ens vol veure perplèxos, desanimats i submisos a un estat on l'autonomisme està esgotat. També va dir que "no es pot defallir, perquè els nostres temps són una broma en comparació els que van viure els patriotes que van lluitar durant el 1714 i la guerra civil del 1936" i que per tant, hem de seguir treballant i lluitant, sense callar, perquè tenim un país per defensar.

Com sempre, tenim les de perdre

Avui hem pogut veure la compareixença del ministre Solbes al Congrés dels Diputats per donar explicacions sobre el nou model de finançament i el suposat incompliment de l'estatut. Dic suposat, perquè segons el vicepresident econòmic el PSOE ha complert amb la data marcada pel mateix estatut, doncs ha reafirmat que el 9 d'agost una proposta adequada estava sobre la taula.
Evidentment, tal i com pensan la major part dels catalans i demostra la unitat dels partits catalans, la proposta que Solbes diu haver presentat, era i és del tot insuficient per Catalunya.

ICV va retirar la proposta perquè hagués hagut de ser el president Zapatero qui expliqués el nou model de finançament, però ara ja no cal sumar més importància a l'acord d'última hora de Saura amb De la Vega per deixar que el president acabés amb tranquilitat les vacances, doncs ell, més que cap altra és d'aquells que prometen café per a tothom i alhora de la veritat res de res.
Ara s'ha de seguir treballant des de la unitat i la bilateralitat, i no deixar que ells ens imposin el seu model a les bones o a les males. Tanmateix, Solbes no s'ha mossegat la llengua i ha afirmat que si no s'arriba a cap acord serà el govern de Madrid qui tanqui la negociació amb la proposta que els sembli més idònea. Per tan, a dia d'avui nomes he tret una conclusió: com sempre, tenim les de perdre.

Servirà el pacte de Saura de deixar tres mesos per tancar les negociacions si ja han incomplerta la data del 9A? Jo crec que no, i per tant si els partits catalans volen pressionar el PSOE tan sols tenen una opció: no aprovar els pressupostos de l'Estat i deixar en evidència a Zapatero i companyia. Des de Catalunya sería la única forma de fer trontollar el govern i demostrar que no som d'aquells que al rebre una bofetada parem l'altra galta.

El laberint del nou model de finançament

La data marcada per l’Estatut per arribar a un acord en finançament ja és història. El incompliment del govern socialista en una llei aprovada a les corts i pel poble català, almenys seguint la pauta que marca el nou Estatut, fa que el clima polític a ple mes d’agost, sigui mogut, tens i ambigu.

S’acosta la diada nacional de Catalunya, que de ben segur esdevindrà en un clima de crisi, crispació i essent una diada de caire més reivindicatiu que festiu. I és que com un diputat de convergència va dir, el senyor Zapatero passarà a la història com el president més fals que ha tingut l’Estat. Atac dur, però ben cert.
No són habituals els moviment polítics a ple mes d’agost, però la situació o requereix, i és que el president Montilla es troba immers en un laberint molt difícil de superar, i amb això, el tripartit també perilla. No es pot negar que el president català ha intentat plantar cara al govern central, però el lema de campanya “fets, no paraules”, molt probablement també passarà a la història sense complir-se. Ara els socialistes catalans tindrien la possibilitat de reforçar més que mai el tripartit i defensar els interessos de Catalunya. Com? Doncs no aprovant els pressupostos de l’Estat. Si atreviran? No.
M’agradaria pensar que de cara l’11 de setembre tots els partits aniran a la una per reivindicar en una marxa unitària un model de finançament adaptat a la realitat, però això, també és difícil.
ICV volia forçar la compareixença del president ZP per donar explicacions a la situació econòmica i la falta d’entesa, però pressionat per el PSC es conformaran en que sigui Solbes qui doni la cara. Per altra banda, ERC ha assegurat que defensarà un referèndum per reclamar el concert econòmic si no s’arriba a un acord satisfactori i Puigcercós ha més que insinuat que si el PSC no planta cara al PSOE i cedeix, esquerra s’haurà de replantejar moltes coses, potser també la continuïtat del tripartit. Per tan, encara hi podrien haver unes eleccions anticipades d’aquí a pocs mesos.

Com acabarà tot plegat? El laberint del finançament està deixant sense marge d’error al senyor Montilla. ERC està tensant la corda i sembla ser que CIU també està apostant fort aquesta vegada per millorar els interessos de Catalunya. En definitiva, espero escriure d’aquí a pocs dies i donar la resposta a aquesta resolució. Tanmateix, potser haurem d’esperar mesos per saber l’entrellat de la qüestió. Per acabar, esmentar que segons la meva opinió, la unitat seria molt positiva. Ja seria hora que els partits polítics es posessin d’acord pensant en els interessos del poble, d’aquells qui els ha atorgat el privilegi de negociar i decidir.

Premi a la constància i l'esforç

La victòria absoluta de Carlos Sastre al Tour de França, no és fruit de 21 dies ni de la temporada 2008, és el premi a una gran trajectòria com a professional on la major part dels anys els ha passat ajudant a guanyar grans voltes i sacrificant un millor paper a la general per el seu líder d'equip. Ja fa anys que correr a les files del CSC, que per cert, l'any que ve passara a dir-se Saxo-Banc; i si fem memòria quan Basso estava en actiu, Carlos Sastre ja era un ciclista de renom, però no com un gran líder de files, sinó com un dels millors gregaris. Victòries com a professional, poques, però les que ha aconseguit són molt meritòries. Fa qüestió de 4 anys ja va guanyar una etapa de muntanya a la ronda francesa, al port d'Ax les Thermes, i aquest any a part de ser el primer de la general, també s'ha emportat la victòria de l'etapa reina, la d'Alpe d'Huez, on de ben segur que en una de les 21 curves que té el port de categoria HC, hi escriuran el nom del ciclista del Barraco. La llegenda no pot fallar: "qui surti amb el mallot groc d'Alpe d'Huez, guanya el Tour", i aquest any, afortunadament s'ha tornat a complir.

Carlos Sastre sempre ha destacat per una gran capacitat d'esforç i de patiment, i sobretot per la seva constància i regularitat en les carreres de tres setmanes. L'any 2006 amb l'exclusió de Landis, Sastre ja va fer pòdium i els anys anteriors ja quedava entre els 10 primers. A la Vuelta ja ha fet pòdium en dues ocasions i aquest any, després dels JJOO, ja ha confirmat que hi serà present per fer gaudir a tot apassionat del ciclisme, d'una batalla real entre els dos últims guanyadors de la Gran Boucle; Contador i Sastre.

Potser Sastre ja està al final de la seva trajectòria a l'èlit del ciclisme, i aquesta victòria se la mereixia. Premi a la constància i l'esforç, ara ja s'ha assegurat que serà recordat com un dels grans dins la història d'aquest esport, perquè el primer sempre està en boca de tothom però els segons nomes hi són en boca d'entesos.

Enhorabona Carlos, i a oferir espectacle a la Vuelta Espanya, que segur que serà tan espectacular com aquest últim Tour.

Nou projecte, noves il·lusions

El Ricoh Manresa s'està veient afectat per l'augment del pressupost mínim per a ser un equip ACB en la temporada 2008-09.
La passada campanya l'equip del bages va acabar la lliga conservant la plaça a la primera divisió amb un mèrit afegit, la culminació de la temporada conservant la categoria, amb el pressupost més baix de tots els equips, 3,4 millons d'euros.
Juan Alberto Espil ha marxat finalment a Boca Juniors, per problemes financers del club, ja que s'esperava que continues un últim any i finalitzes la seva carrera esportiva a les files del Manresa. Alzamora, Javi Rodríguez, Jordi Grimau, Asselin, Rubio i segurament Diego Sánchez seguiran la temporada vinent. San Miguel i Bulfoni són les úniques incorporacions, però s'especula amb el fitxatge d'Ibaka, que seria el fitxatge estrella. Aquest últim jugador provindria de l'Hospitalet, té 18 anys i exerceix de pívot. És una promesa del bàsquet africà i va entrar en el draft de la NBA.
La passada setmana, es va confirmar el descens per falta de pressupost i endeutament del Bàsquet Girona. El Ricoh també té un endeutament, tanmateix aquest és més ínfim i cada any es va reduïnt.
Per acabar, esmentar les paraules del president Vives:"al pas que anem, hi acabarà haven-t'hi un sol equip a l'ACB, el Barça, ja que les institucions no ajuden als clubs més petits". Fa pocs anys hi havien 5 equips catalans a la màxima categoria, aquest any ja nomes n'hi hauran 3; com acabarà tot plegat?

Ofensiva contra el català

Respecte les anteriors eleccions generals, ja coneixíem la opinió d’alguns partits com el PP envers el català. La seva denúncia de falta de llibertats a Catalunya per poder elegir quin idioma ha de ser el utilitzat en l’ensenyament, va obrir un debat lingüístic i una polèmica notable. Tanmateix, ens hem de remuntar dos anys enrere, si volem entreveure el principi del gran debat sobre el català-castellà, que ja Ciutadans (Partido de la Ciudadanía), varen utilitzar de discurs electoral en les autonòmiques, la qual cosa els va permetre entrar a la Generalitat.
Ara fa qüestió de dies, em va sobtar una notícia publicada al Periódico on deixaven ben clar, que aquests pròxims anys, un dels pilars fonamentals de la política serà entrar en el conflicte lingüístic, no tan sols a Catalunya, sinó també al País basc, Balears i Galícia, (País Valencià ja ni l’esmentava, evidenciant doncs, que el castellà ja és la única llengua present).
Resulta que un altra partit polític, UPyD, s’ha volgut sumar a la “festa” de la llengua tot publicant un manifest exigint l’ús del castellà a totes les institucions i en tots els àmbits; on el Fòrum d’Èrmua i algunes persones prou conegudes com el fracassat Albert Boadella, els hi ha faltat temps per adherir-s’hi. En aquest sentit, és difícil saber què pretenen aquests tipus de persones i organitzacions, ja que malauradament tots sabem que multitud de vegades si demanes un “tallat” a Barcelona o rodalies, els sembla que parlis Xinès. A tot aquest menyspreu que rep el català, cal afegir-hi la nova plataforma que el seu nom: No hablamos catalán, ja demostra el seu tarannà poc ètic i anticatalà.
Per sort, esperem poder emprar un Estatut en termes de drets i deures lingüístics, que protegeixi de forma clara la nostra llengua i ens doni l’opció d’expressar-nos-hi sempre que així ho desitgem. De fet, l’article 33.1 de l’Estatut narra amb claredat el dret que té tot ciutadà a expressar-se amb català davant les institucions estatals o les administracions públiques i el deure de que allí t’atenguin també en català. També en el 33.5 que garanteix la validesa de recórrer per escrit amb català a òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals, amb plena eficàcia jurídica. I per acabar, destacar també la importància de l’article 34 que reconeix els drets lingüístics dels consumidors i usuaris.
No podem permetre que el Tribunal Constitucional retalli un Estatut aprovat per el poble català, ni que el nou sistema de finançament que s’acordi abans del 9 d’Agost (tal i com preveu l’Estatut) sigui insuficient per els nostres interessos, com tampoc podem tolerar l’ofensiva que el català esta patint. A finals d’aquest any, serà el moment de la protesta massiva del poble català si coneixem la més que possible negativa evolució en aquestes tres qüestions; o seguir esperant quina sigui la gota que falti per acabar de vessar el got de la consciència dels catalans i les catalanes que no acceptin més menyspreus i adversitats.

Som ACB, ho serem? també depèn de tu!!!

El Ricoh Manresa atravessa un moment crític a la lliga ACB. Dels 18 equips que hi han, en decendeixen dos, i els manresans van amb 10 victòries i 19 derrotes per la part baixa amb nomes una victòria més que Estudiantes.

Els últims tres partits han estat de dificultat extrema: Madrid i Joventut al Nou Congost, que han acabat amb derrota per la mínima tot i les ganes i l'esforç dels de casa, on la seva afició no va deixar d'animar en cap moment.

El tercer partit ha estat contra Akasvayu a la seva pista, allà un gran partit del Ricoh va fer sonar la campana i es va endur la victòria.

Queden 5 partits de lliga regular, dos d'ells dues finals al Nou Congos on ha de ser una olla a pressió per ajudar a guanyar i a assolir la permenència als de casa.

El primer d'aquests dos el dia 20 d'abril, contra Murcia, i l'altra contra l'últim classificat que el portem a tres derrotes, es tracta del León.

Lúltim partit contra el Reial Madrid va ser un match brillan, on es va perdre tan sols de dos punts i on hi va haver emoció i espectacle en tot moment, o si no demane-ho al Plans, López o Fernàndez... jejeje.

Bé a aquests tres us espero al pròxim partit contra el Murcia, i a tots els altres que vulguin que es vagin treient les entrades on-line a través de la web del club.

Com diu l'Hinojo (tot un fan del Ricoh): forts en la victòria, fidels en la derrota!

FORÇA RESA!!!!!

Carla Bruni, primera dama francesa

Nicolas Sarkozi i la seva nova esposa Carla Bruni, van estar de viatge al Regne Unit. El motiu central de la visita del president de França i la primera dama tenia com a objectiu restablir relacions més pròximes amb el seu homòleg angles. Tots els mitjans de comunicació estaven pendents de captar l'exclusiva de la trobada amb els polítics anglesos i la monarquia al complet, però el principal centre d'atenció no era Sarkozi, ni tan sols l'aspecte polític que a priori era el més important, sinó la primera dama francesa. Aquesta partia amb desavantatge, ja que hores abans s'havia posat a subasta aquesta foto que podeu veure, totalment nua de quan era model.

No es sabia com reaccionaria la reina anglesa ni si les crítiques serien molt dures. Tanmateix res semblava estar fora de la normalitat, l'oportunisme del fotògraf i de la foto van quedar en segon pla i tothom va quedar meravellat amb la bellesa de Bruni, el seu vestit, els seus modals.

Pels interessats en aquesta foto, el preu de sortida encara és mitjanament raonable, 2500 euros.

Resposta al Ferran Bertran

Si heu llegit l'article del Ferran referent a ERC, en el meu comentari posava que contestaria més extensament en el meu bloc, i així és:

Primer de tot Ferran, dir-te que et veig molt mal informat i que per aquest sol fet no t'hauria de contestar aquest escrit, però ho faré.

Dius que ERC es va fotre una patacada a les municipals no? doncs si vols et mires la pàgina de la Generalitat on surten els resultats electorals i veuras els resultats.
Ahir em vas acusar de demagògia i d'enganyar en un escrit publicat al meu bloc, on parlava de les lleis que CIU va votar en contra al Congrés. Després resulta que em vas dir que el que deia era veritat, el que passa que no vaig matissar... parlant de les municipals, ERC va passar dels 2003 a tenir 1278 regidors a tenir-ne al 2007 1581, un augment molt considerable. Tu has dit just el contrari, per tant el demagog ets tu i demostres la falta de coneixement que sempre s'ha de tenir per publicar un escrit; potser hauràs d'anar aviat al notari.
Va continuem recordant les municipals ja que t'agrada atacar per aqui. Perquè no em puguis sortir d'esquitllada et dire que ERC va guanyar moltíssims regidors però que va baixar en vots. Ara bé, CIU va baixar en vots i en regidors!!!
2003--> 3714 regidors i 791.932 vots2007--> 3415 regidors i 725.334 vots

En l'inici del teu article, Ferran, fas referència tot just al segon paràgraf que ERC ja es va fumer la gran patacada en les eleccions de la Generalitat, però tothom ha de saber que esquerra va passar de 23 a 21 diputats i per tant tampoc va ser una baixada tant notable. Després dius que gent d'esquerra renegava del seu partit però dels altres partits ja deus saber que també ho fan, i quan CIU va pactar durant 8 anys a Madrid amb el senyor Aznar de crítiques convergents al seu mateix partit n'hi havien a dojo.

Dius que esquerra fa temps que fa una política anti-CIU, però CIU fa més de 5 anys que prova de desgastar al tripartit per tornar al poder, doncs no saben passar sense tocar diners i diners, poder i més poder.

També et pensas que CIU pot donar lliçons d'estabilitat interna a ERC, no deus conèixer les enormes discrepàncies en importants temes que té Convergència i Unió democràtica, que fa tan sols uns mesos tots els mitjants de comunicació parlaven d'una possible fisura que podria portar al trencament. Potser a CIU li fa molt mal veure a ERC governant, i com ja he dit no para d'atacar al govern d'Entesa i inclús aprofitant el debat intern d'esquerra per dir al estil PP que "Catalunya se rompe i que el Govern esta roto". Doncs no, t'agradi o no t'agradi fins al 2010 CIU estarà a l'oposició.

Que ERC prova de desgastar CIU per tots els mitjans? mira Ferran, les crítiques que rep CIU per part dels republicans són a causa en gran part de la seva ància malaltissa de poder, de ministeri i de traïció als catalans i a ERC en el pacte de l'Estatut en solitari al estil "viaje de las azores" dels populars. Com ja veieu, són moltes les similituts entre uns i altres, dreta espanyola i dreta catalana, d'aquells que per alguns moments s'embolcallen amb la senyera i inclús les seves joventuts amb l'estalada però alhora de la veritat els fa por dir la paraula "independència".

Ara toca parlar de les extorcions. En aquest cas tampoc em pots venir ni amb lleis ni dient que el partit el qual simpatitzes és el més adequat per parlar d'aquest tema, ja que durant molts anys es va robar de la Generalitat amb desviacions i aportacions anònimes de quantitats desorbitades.

Tracta de pallassos als dirigents d'ERC quant encara tothom riu quan se li passa la imatge pel cap tan famosa, si Ferran aquella : ( Pujol enano, habla el castellano)...

En definitiva, un escrit el del bloc del Ferran, molt sentit ja per la gent de CIU i especialment per ell, però com ja podeu comprovar, bastant pobre d'idees, de continguts, i de veritats.

Cap a Peguera!

Per Pasqua el Masana, Luís, Escobar, Hinojo i jo mateix, vam decidir fer una caminada de Berga fins a Peguera, pujant per la Figuerassa i baixant pels Rasos. L'experiència va ser molt positiva i en el video es pot veure el Ricard Masana mostrant el seu orgull independentista propi d'un militant de la JERC.

Abstenció? no! vota independència

Abstenció? no! vota independència


Catalanes i catalans, el proper 9 de març tenim una cita molt important a les urnes.
Des de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya volem fer una crida, sincera, a la participació massiva en aquests comicis.
La democràcia és un dret de tota la ciutadania i, un privilegi que s’ha cobrat moltes vides al llarg dels últims anys.

Volem encoratjar-vos a tots, votem, i fem-ho pels Països Catalans, per la seva independència! La solució més còmode és quedar-se a casa, a veure-les venir. Això no ens farà forts. S’ha demostrat que la independència és viable i la nostra obligació, per tant, és defensar-la a les urnes.

Honrem a tots els que han lluitat per aquest país i el just assoliment de la seva sobirania. Al Berguedà ens cal una base sòlida de vots, per poder assegurar el progrés de Catalunya i de la nostra comarca, per desgracia a Madrid es decideixen molts aspectes de la nostra vida, i és que a Madrid se’ns hi ha perdut tot, començant per la llibertat. Temes tan vitals i d’una sensibilitat enorme, pensions o el salari mínim interprofessional, ho amaneixen al congrés de diputats, per això hi em d’estar-hi presents.
A casa ens hi juguem molt. Els partits catalans hauran de picar pedra per aconseguir les fonts de finançament (pal·liant el robatori continuat dels nostres recursos econòmics, en el dèficit fiscal més gran d’Europa) que permetin el desenvolupament adequat de la C-16, el projecte de la remodelació i adequació de l’entorn de Queralt, a grans trets; i també polítiques que fan referència a l’emancipació dels joves, a l’estalvi d’aigua, al reforçament de les infraestructures i del transport. I d’altres en que l’Estatut retallat no contempla la plena competència de la Generalitat.

Una crida conscient, necessària pel futur. Cada vot que perd un partit català el guanya el PSOE o el PP. Berguedans i Berguedanes hem de ser conscients del destí del nostre vot i la influència que pot tenir per a Catalunya.

Si no votes no tens dret a queixar-te ni a criticar a aquelles forces democràtiques que lluiten a nivell institucional. La JERC està present a totes les institucions, per això, Esquerra és un partit de confiança que no donarà mai suport a la dreta espanyola.
Les generals ens influencien enormement, i tan el vot com la participació ha de ser elevat, perquè el vot de la dreta sempre és fidel i no falla.


Els joves avancem amb Esquerra.


JERC- Berguedà


Article de: Quim Espelt

Ens hi juguem molt

Un petit balanç de la política d’ERC en diferència a la de CIU en els últims quatre anys pel que fa al Congrés de Diputats són.

1. El grup parlamentari d’ERC ha presentat fins a 144 projectes de llei, xifra rècord
si tenim en compte la representació del partit al Congrés dels Diputats.
2. El grup parlamentari d’ERC ha donat suport a tots aquells projectes de llei que
de veritat han aprofundit en la justícia social com poden ser:
-Llei de matrimonis homosexuals: CIU va votar en contra.
-Llei d’atenció a la dependència: CIU va votar en contra.
-Llei d’impuls a la productivitat: CIU va votar en contra.
3. El grup parlamentari d’ERC ha impulsat fins a cinc lleis cabdals de la present
legislatura pactades amb anterioritat amb el PSOE:
1 Derogació Transvasament del Ebre i implantació de la Nova Cultura de l’Aigua.
2 Llei del Sòl que obliga a reservar un mínim d’un 30% del sòl a habitatge
Protegit.
3 Llei de retorn dels Papers de Salamanca.
4 Llei de Qualitat de l’Aire i fiscalitat verda: qui més contamina més paga.
5 Llei de finançament de partits polítics que prohibeix donatius anònims.

Està clar que la pluralitat que tan predicava el PSOE no s’ha reflexat en cap moment. Les infraestructures de Catalunya són tercers mundistes, el dèficit fiscal no para de créixer en números vermells; i és que si Espanya es queda uns 2.622 euros de cada català no és gens estrany. El 9M no podem permetre un govern que no condemna el franquisme, ni deixar les mans lliures a aquells qui no compleixen propostes.

A ERC li poden qüestionar el seu pacte amb el PSC, però és que CIU no inspira confiança (tenint present la seva poca paraula i que han d’assistir al notari per guanyar-se el vot dels catalans i catalanes), i així, doncs, formar part del govern d’Entesa, intentant demostrar que el independentisme també sap governar, no és tan desorbitat.
La proposta de demanar un no a l’Estatut va semblar inviable, però n’hem d’estar orgullosos. Algú s’ha parat a pensar en el cop d’efecte que Catalunya hauria clavat a Espanya si no hagués acceptat aquell estatut retallat amb dues estisores, les de Zapatero i les de Mas?
ERC i CIU tenien pactat arribar fins al final i estrènyer a Zapatero sobretot en temes econòmics, un terme que el senyor Mas va oblidar tan sols uns dies després, anant a protagonitzar el viatge de les “azores” a l’estil català (basat en el peix al cove), amb el president del govern, i per cert, sense assegurar el finançament.
Els números canten, no es demanaven miracles, se sol·licitava passar d’un 11% a un 18,8% en inversió a Catalunya i, temps després únicament arriba a un 13%, que tenint en compte que som la quarta autonomia que aporta més a Madrid, passem a ser la vuitena en quant a inversions estatals.
Potser sembla que a Madrid no hi tenim res a fer, però malauradament multitud de temes crucials per al nostre país es decideixen al Congrés, temes tan sensibles com les pensions o el salari mínim interprofessional.
Ara doncs, en l’esprint final de campanya, és imprescindible que cada ciutadà recordi què ha passat des de fa quatre anys i que siguin coneixedors de les propostes de cada partit. Les generals ens influencien enormement, per això el vot i la participació ha de ser elevat, perquè el vot de la dreta sempre és fidel i no falla.

Sens dubte, independència

En resposta al senyor Andreu Mas, que en l’apartat de “diari de campanya” del diari el punt, va fer un escrit referent a ERC el dia 26 de febrer, li voldria dir el següent:
El per què de posar a l’eslògan independència en minúscula? Doncs primerament, tothom ja sap d’Esquerra que sempre ha defensat l’alliberament de Catalunya d’un Estat al que aportem cada un 2.622€ i rebem molt poc. No li cal a ERC anar al notari com el senyor Mas per guanyar-se la confiança dels catalans.
Segonament, esmentar que és cert que el vent bufa de cara al independentisme, i és que gairebé el 20% dels catalans donen suport a aquesta proposta.
Vostè va escriure que ERC es posa d’esquena a l’aire positiu pel que fa a la independència, però cap partit té la tranquil·litat d’haver defensat sempre aquest model, cosa que no garanteix cap altra partit català. Doncs el candidat Duran sempre s’ha posicionat favorable a pertànyer a Espanya.
I potser si que ERC ha moderat una mica el seu discurs, cosa que ha portat alguns vots a partits com la CUP, però l’important és ampliar la massa social independentista, i captar a aquells qui no estan del tot segurs d’aquest ambiciós projecte polític d’Esquerra, i així poder-los convèncer. De fet, el fenomen de demanar el concert econòmic s’ha arrelat fins i tot al PSC amb propostes similars gràcies a Esquerra Republicana.

Ridao demana el vot independentista a Berga

El cap de llista per la circumscripció de Barcelona, va realitzar l'acta central de campanya a Berga i va tractar el tema del vot independentista, necessari a Madrid, encara que Erc no pretengui governar l'Estat. Va demanar un vot de confiança al seu partit i no dipositar el vot a partits que no obtindran representació.
Destacar que al començament de l'acte es va presentar Sara Borràs, Berguedana i que ocupara el 19è lloc a les llistes d'ERC.
Joan Ridao al pavelló de Suècia

video a:www.youtube.com/watch?v=oJHDn-NM7CI

Acte de proximitat

Joan Puicercós va realitzar l'acte anual de proximitat d'esquerra a Berga. Va ser el dia 13 de febrer en un sopar posterior a un discurs del conseller del govern i secretari general d'ERC.

Va parlar de l'importància del vot en aquestes eleccions generals, discrepàncies amb CIU i els altres partits, el pas de Pizarro al PP, una dreta radical que no es mereix el país, i la necessitat que hi havia de formar part del govern de la generalitat per demostrar que un partit independentista també sap governar a nivell municipal i de Catalunya.

Va explicar algunes anècdotes sobre un simpatitzant habitual d'esquerra que li va dir que últimament aquest partit feia una política molt moderada i que s'habien rebaixat, però ell va dir que votaria a PSC. I això pla és rebaixarsa no? li va contestar en Puigcercós. També al produïr-se una petita apagada de llum el secretari d'esquerra va fer broma amb el senyor Pizarro i va parlar de temes globals per concluir l'acte. Tot seguit sopar i una breu xerrada personal amb ell, ja que passava taula per taula a intercanviar opinions.

Vendrell a Berga

Després de que el dia 26 de Gener es realitzés la presentació de les Joventuts d'ERC, el dimarts 29 al pavelló de Suècia, va presentar el llibre "Disculpin les molèsties" Xavier Vendrell, secretari d'organització del partit i amb una experiència considerable en el món polític des de fa uns 22 anys.
Al cloure's l'acte, després de repassar la nova aposta del model ideològic i de fer política d'ERC aprovat per un 83% de la seva militància, el Ferran Bertran i jo vam dialogar amb en Xavier una bona estona i ens va explicar la seva aposta de govern amb PSC i com van anar les coses a l'estatut, les traidorïes de CIU i el seu model polític per assolir la independència.
Vam passar una bona estona, parlant i escoltant sobre allo que ens agrada i que legitima la llei, la política.

presentació JERC

La presentació de la JERC que havia de contar amb la presència de la diputada al congrés de diputants, Georgina Oliva, es va realitzar al pavelló de Suècia amb la presècia de la presidenta comarcar d'ERC i el president d'aquest partit a Berga i regidor Jesús Boixader. Georgina no va poder venir per problemes d'agenda, tanmateix va pujar inextremis un altra diputat amb més trajectòria política, número dos per la candidatura a Girona i ex regidor de l'ajuntament de Blanes; Joan Puig.
L'acta va cloure's amb un pica pica on es van intercanviar opinions amb el senyor Puig i va regalar amb dedicatòria el seu llibre a alguns dels assistents.