El dia 28 de desembre la selecció catalana de futbol jugava un partit per molts de costellada, per altres, una important cita anual la qual no es volen perdre. Futbol o política? En teoria ambdues coses, ja sabem que la major part dels afeccionats catalans no hi van pel simple fet de veure l’espectacle del futbol, sinó pel caliu de la gent, la gent que com ells, exigeixen i reclamen unes seleccions pròpies: una nació, una selecció. Aquest any però, gran part dels que ocupàven l’estadi semblava que simplement anessin a veure un partit de futbol. De fet, més de 12.000 persones ja eren colombianes (que trobaren una oportunitat única per veure en directe la seva selecció, doncs la terra i els orígens sempre tiben). Dels aproximadament 30.000 aficionats que ens hi aplegarem, si fem números, els catalans tan sols érem uns 6.000 més que els colombians, i de fet, aquesta sensació que vaig tenir durant tot el partit, va avivar-se i evidenciar-se de forma innegable quan la selecció de Colòmbia a finals de la segona meitat marcà el gol (2-1). Va ser llavors, quan vaig veure la multitud de banderes tricolors que s’alçaven i que el camp era un vertader clam. Tampoc és que em deprimís al veure aquella alegria desfermada, era normal, havia marcat Colòmbia i abans ja m’havia fixat que de catalans, ben pocs.Els laterals estaven plens, això si, i la tribuna de personalitats també. I és clar, per a ells més que ningú aquests són partits de costellada on s'hi ha de ser perquè s'ha de donar una imatge, i estic fins i tot convençut, que molts d’ells esperaven que s’acabés per marxar d’una punyetera vegada, ja que el fred sobretot a la segona part feia estar al públic ben quietet a les graderies. No hi havia pas ni de bon tros el caliu que havia viscut anys enrere com per exemple contra el Brasil. Certament el combinat colombià potser no atreia a tantes persones com la tota poderosa selecció brasilera, però si volem tenir seleccions pròpies, no ens podem permetre la imatge d’un Camp Nou amb tants seients buits.
S’acaba l’any, i ja per acabar, dir que un dels desitjos o anhels de cara l’any vinent és que els que baixem a veure la nostra selecció, no ens trobem amb aquest panorama tan ensopit i desolador. Segurament el nou format del torneig de nacions animarà a més catalans, personalment, així ho espero.
