Potser estem ara immersos en un atzucac difícil de superar. De fet les pugnes internes a ERC fa temps que duren i els sectors crítics mai han permès, lògicament, el fet de viure arraulits als peus d’un líder únic qui sembla voler aclaparar tot protagonista i voler liderar tant el partit com encapçalar també la candidatura del partit a les autonòmiques del 2010. Últimament teníem més notícies d’Uriel Bertran i els seus que no pas dels carreteristes, els quals no aturaven les crítiques a través del seu web però sense aclaparar massa protagonisme. Tanmateix, el silenci que guardava Joan Carretero es va trencar aquest dissabte amb un article titulat “Patriotisme i dignitat” publicat al diari Avui, on deixava a l’aire la creació d’un nou partit per aclaparar el vot transversal del independentisme de cara al sufragi de l’any vinent. Aquest va generar multitud de visites i comentaris al web de Reagrupament.cat, així com també la imminent resposta de Puigcercós i el seu entorn, pronunciant unes dures paraules convidant a Carretero i els crítics a abandonar el partit.
És cert que en l’article Carretero no assegura que ell mateix liderarà aquest nou moviment que per ell és del tot necessari al creure que ni CIU ni l’actual direcció d’Esquerra estan a l’altura de les circumstàncies, i alhora proposa que aquest partit hauria de proclamar la declaració unilateral d’independència, la qual es ratificaria via plebiscit. Tot això ha provocat una sèrie d’interpretacions molt contradictòries, però el més cert és que en Carretero hagi anunciat una escissió dins d’ERC, tal com va passar a la dècade dels noranta amb el PI, aleshores liderat per Colom i Rahola. De fet alguns comentaris al web, indiquen que més d’una persona ja ha enviat la carta corresponent per donar-se de baixa del partit i la majoria auguren un nou cicle independentista que aglutini la majoria de vots sobiranistes amb la intenció de prioritzar l’eix nacional per sobre del debat d’esquerres i dretes i no aguditzar així el trencament i la dispersió de tot aquell hom qui anheli la llibertat pel seu país, Catalunya.
Personalment esperava de bon cor que el sector d’Uriel Bertran i Jaume Renyer, es posicionés d’acord amb la enverinada insinuació de Carretero, però no ha estat així. Al portal d’Esquerra Independentista es fa un crit a no abandonar el partit i a promoure el canvi dins d’ERC, mai fora. Però, realment aquesta és la millor solució a curt termini? Com deia Víctor Alexandre fa pocs dies, potser Esquerra aconseguirà que se la consideri una força política a favor de la independència per l’any 3000, mentre que la massa social sobiranista actual està en uns màxims històrics. Convé doncs un trencament amb Esquerra i la creació d’un nou partit? Jo personalment crec que sí. Evidentment és una opció arriscada amb què no serà possible assolir uns certs suports populars en poc temps, però és que l’aferrament dels dirigents puigcercocistes i carodistes a les faldilles del PSOE fa que ERC ja no tingui credibilitat i que malauradament hagi perdut aquella essència que la caracteritzava: el patriotisme, l’austeritat, el republicanisme i la dignitat.
És cert que en l’article Carretero no assegura que ell mateix liderarà aquest nou moviment que per ell és del tot necessari al creure que ni CIU ni l’actual direcció d’Esquerra estan a l’altura de les circumstàncies, i alhora proposa que aquest partit hauria de proclamar la declaració unilateral d’independència, la qual es ratificaria via plebiscit. Tot això ha provocat una sèrie d’interpretacions molt contradictòries, però el més cert és que en Carretero hagi anunciat una escissió dins d’ERC, tal com va passar a la dècade dels noranta amb el PI, aleshores liderat per Colom i Rahola. De fet alguns comentaris al web, indiquen que més d’una persona ja ha enviat la carta corresponent per donar-se de baixa del partit i la majoria auguren un nou cicle independentista que aglutini la majoria de vots sobiranistes amb la intenció de prioritzar l’eix nacional per sobre del debat d’esquerres i dretes i no aguditzar així el trencament i la dispersió de tot aquell hom qui anheli la llibertat pel seu país, Catalunya.
Personalment esperava de bon cor que el sector d’Uriel Bertran i Jaume Renyer, es posicionés d’acord amb la enverinada insinuació de Carretero, però no ha estat així. Al portal d’Esquerra Independentista es fa un crit a no abandonar el partit i a promoure el canvi dins d’ERC, mai fora. Però, realment aquesta és la millor solució a curt termini? Com deia Víctor Alexandre fa pocs dies, potser Esquerra aconseguirà que se la consideri una força política a favor de la independència per l’any 3000, mentre que la massa social sobiranista actual està en uns màxims històrics. Convé doncs un trencament amb Esquerra i la creació d’un nou partit? Jo personalment crec que sí. Evidentment és una opció arriscada amb què no serà possible assolir uns certs suports populars en poc temps, però és que l’aferrament dels dirigents puigcercocistes i carodistes a les faldilles del PSOE fa que ERC ja no tingui credibilitat i que malauradament hagi perdut aquella essència que la caracteritzava: el patriotisme, l’austeritat, el republicanisme i la dignitat.
La CUP està plantejant-se concórrer als comicis autonòmics, també hem tingut la notícia que Catalunya Acció vol formar un altre partit, Força Catalunya. Al meu parè, no podem permetre que l’independentisme vagi tan mancat d’unió a unes eleccions, cal que ens posem les piles i que tots treballem un mateix sentit, la fundació de l’Estat Català.
Tenim a les nostres mans l’oportunitat històrica d’aglutinar el vot transversal, i crec que el més positiu seria que CUP, Força Catalunya, el nou partit insinuat per part dels reagrupats, i també amb el suport de partits històrics com Estat Català i per exemple el Partit Republicà, facin una demostració de força, la qual de ben segur prendria el vot a molts descontents amb el panorama polític actual, i arrencaria també vots a ERC i a CIU. Amb seny i orgull, ens fa falta més que mai aquest partit que ha despertat tanta joia i esperança, ens cal més que mai, la comunió envers l’enemic comú. Junts podem.
Tenim a les nostres mans l’oportunitat històrica d’aglutinar el vot transversal, i crec que el més positiu seria que CUP, Força Catalunya, el nou partit insinuat per part dels reagrupats, i també amb el suport de partits històrics com Estat Català i per exemple el Partit Republicà, facin una demostració de força, la qual de ben segur prendria el vot a molts descontents amb el panorama polític actual, i arrencaria també vots a ERC i a CIU. Amb seny i orgull, ens fa falta més que mai aquest partit que ha despertat tanta joia i esperança, ens cal més que mai, la comunió envers l’enemic comú. Junts podem.
