La manifestació per reclamar l’autodeterminació del poble català a Brussel·les era una jornada esperada, però alhora incerta; un dia que per molts s’esperava amb expectació i que per altres, encara que sempre sense alçar gaires veus, es veia amb por i respecte. Essent realistes ja sabem que l’important de la qüestió d’aquest dia 7 de març no era la xifra total dels assistents a la diada, sinó que l’objectiu era el clam independentista i la constatació de que molts catalans i catalanes tenim el més profund desig d’esdevenir tard o d’hora uns ciutadans europeus, però sense la necessitat de ser espanyols. Tanmateix, els assistents a la manifestació que començà a les 11 del matí van ser milers. El ball de xifres va ser lògicament el de sempre: segons la policia uns 3000, segons l’organització 14000. Aquest però no ens el podem agafar com un fet transcendent, i si que en canvi, podem constatar que amb l’entrega del manifest dels “deumil.cat” el divendres al parlament europeu i la quota de popularitat que va assolir el conflicte català arreu del món, si que van ser el més rellevant de la jornada.
A més dels múltiples catalans que ens varem aplegar a la capital belga tant amb avió, autobús, TGV o per mitjà propi, també van acudir-hi mostrant el seu ple suport a la causa, ciutadans d’Euskal Herria, Flandes o Veneto.
Es respirava goig, entusiasme i germanor entre tots els assistents vinguts d’arreu dels Països Catalans. La marxa va transcórrer amb els crits típics de: “Ni França, ni Espanya; Països Catalans!”, “Som una nació: autodeterminació!” i pancartes amb anglès com: “Catalonia the next State in Europe” o “We want a catalan state”. Personalitats com Isabel Clara-Simó, Elisenda Paluzie, Alfons López Tena, Núria Feliu, el promotor Enric Canela, Àngel Colom; diputats com Pere Aragonès o Anna Simó i el candidat a les pròximes europees per ERC, Oriol Junqueras, entre molts d’altres, també van assistir a l’acte.
Després de que la manifestació transcorregués sense incidents remarcables, i per tant, amb un clima totalment de protesta democràtica i pacífica, es va llegir el manifest amb anglès i es va cantar els segadors i l’himne compost per Gerard Sessé.
Va ésser doncs, una diada digne de recordar, encara que per molts mitjans de comunicació pròpiament catalans, amb els seu silenci informatiu avant i post 7 de març, no han contribuït precisament a enlairar encara més una realitat que cada cop aclapara a més catalans. La intenció de la jornada: traslladar el conflicte català a Europa i pressionar els partits catalans perquè finalment tots posin damunt la taula un full de ruta cap a la independència sense perplexitat ni eufemismes, està per veure si algun dia es complirà i tindrà el seu efecte. Tanmateix, crec personalment que aquest dia, tot independentista havia d’estar a Brussel·les o si més no, recolzar la iniciativa, no gens fàcil a l’època de vaques magres en què ens trobem. De fet, així crec que ha estat, ja que sinó no haguéssim assolit tal èxit promogut exclusivament des de la societat civil, sense partits polítics entremig.
Fem doncs, que les estelades que el 7 de març envaïren Brussel·les, siguin obsequiades amb un rebuf d’aire de llibertat, de pau i de democràcia vertadera; vent que actualment, molts no deixen bufar amb la força perquè un dia la senyera pugui ser hissada sense la bandera espanyola al costat. Això si, amb la europea, perquè Catalunya és i serà Europa, va ser i serà un estat més dins els pobles del món.
A més dels múltiples catalans que ens varem aplegar a la capital belga tant amb avió, autobús, TGV o per mitjà propi, també van acudir-hi mostrant el seu ple suport a la causa, ciutadans d’Euskal Herria, Flandes o Veneto.
Es respirava goig, entusiasme i germanor entre tots els assistents vinguts d’arreu dels Països Catalans. La marxa va transcórrer amb els crits típics de: “Ni França, ni Espanya; Països Catalans!”, “Som una nació: autodeterminació!” i pancartes amb anglès com: “Catalonia the next State in Europe” o “We want a catalan state”. Personalitats com Isabel Clara-Simó, Elisenda Paluzie, Alfons López Tena, Núria Feliu, el promotor Enric Canela, Àngel Colom; diputats com Pere Aragonès o Anna Simó i el candidat a les pròximes europees per ERC, Oriol Junqueras, entre molts d’altres, també van assistir a l’acte.
Després de que la manifestació transcorregués sense incidents remarcables, i per tant, amb un clima totalment de protesta democràtica i pacífica, es va llegir el manifest amb anglès i es va cantar els segadors i l’himne compost per Gerard Sessé.
Va ésser doncs, una diada digne de recordar, encara que per molts mitjans de comunicació pròpiament catalans, amb els seu silenci informatiu avant i post 7 de març, no han contribuït precisament a enlairar encara més una realitat que cada cop aclapara a més catalans. La intenció de la jornada: traslladar el conflicte català a Europa i pressionar els partits catalans perquè finalment tots posin damunt la taula un full de ruta cap a la independència sense perplexitat ni eufemismes, està per veure si algun dia es complirà i tindrà el seu efecte. Tanmateix, crec personalment que aquest dia, tot independentista havia d’estar a Brussel·les o si més no, recolzar la iniciativa, no gens fàcil a l’època de vaques magres en què ens trobem. De fet, així crec que ha estat, ja que sinó no haguéssim assolit tal èxit promogut exclusivament des de la societat civil, sense partits polítics entremig.
Fem doncs, que les estelades que el 7 de març envaïren Brussel·les, siguin obsequiades amb un rebuf d’aire de llibertat, de pau i de democràcia vertadera; vent que actualment, molts no deixen bufar amb la força perquè un dia la senyera pugui ser hissada sense la bandera espanyola al costat. Això si, amb la europea, perquè Catalunya és i serà Europa, va ser i serà un estat més dins els pobles del món.
