L'art de fer volar fum i de l'alta autoestima

Aquesta setmana la CUP de Berga a publicat el que ells anomenen "informatiu cup" i personalment he quedat bastant bocavadat de la lamentable acusació que es fa al PSC, entre molts altres temes.

Literalment, per contestar a l'acusació feta per part del portaveu dels socialistes a Berga, sobre el pacte encobert de la CUP amb CIU, ells responen que "els lladres pensen que tots roben". Al llegir tal frase, vaig obrir la revista i la vaig fullejar per sobre, sense veure ni tan sols un perquè que justiqui l'acusació feta anteriorment.

Aquesta formació política, va entrar a l'ajuntament fa poc més d'un any i mitg, i certament han presentat mocions i han aportat una mica de circ a la politica municipal, cosa que en part, ja feia falta. Ara bé, potser aquest circ ja era suficient amb les actuacions del senyor Saña, tanmateix, ells també hi van voler posar cullerada al dir per exemple que no volien acceptar els lots de nadal, o fent mocions com la de la retirada de la foto del rei, o el suport al Franki; ambdues mancades d'utilitat per la ciutadania. I el fum, el fum que fan volar constanment, volent un ampli circuit i horaris per l'autobús urbà (decisió políticament acceptable, però sempre des d'una ètica suficient perquè no es converteixi en un servei 100% deficitari), o al demanar que s'augmentés l'impost per les escombraries, com l'aprovació de l'ordenança de civisme amb el seu suport i criticant-la de forma malaltissa (potser perquè no volen quedar malament ni amb els convergens ni amb els anarquistes), entre tantes altres coses. Ara bé, això si, quan s'han de tirar floretes bé que se les tiren i alhora de fer autocrítica en el seu informatiu, tan sols hi troben que no han pogut publicar el butlletí abans.

concepte d'esport

Ans aquí una polèmica suscitada en el bloc del Ferran Bertran com a conseqüència d’unes converses a la classe, entre uns partidaris de l’esport per a passar-t’ho bé o com a concepte solsament competitiu.
Ja vaig respondre al bloc del meu company, que compartia segurament la seva visió de l’esport a nivell local com a il·lusió no competitiva fins als 18 anys. Tanmateix jo rebaixaria aquesta edat a la dels 12, sempre tenint en comte que a partir de l’adolescència cadascú pot tenir un objectiu o un altre, depenent del seu esperit de superació i/o possibilitats d’assolir una determinada meta.

És cert, que sobretot en futbol hi ha en totes les categories un onze ideal inamovible, que causa el desengany de molts que no poden disputar ni tan sols 45 minuts. Això a nivell local també passa, i és aquí on no hauria d’ocórrer; doncs qui vulgui competir a aquestes edats que no jugui al seu poble ni a la seva escola, que es busqui un equip d’elit on pugui triomfar. És normal que cursant estudis primaris els nens i nenes no puguin jugar a futbol a l’escola perquè no hi ha nivell o no és seriós? Jo crec que no, hi són els pares qui amb afany de protagonisme els inscriuen ben aviat a un equip comarcalment important i des de les graderies els inflen al cap o insulten l’àrbitre del partit; al meu entendre, un acte poc ètic , que dóna un exemple molt lamentable al seu fill que va darrer d’una pilota a priori, per divertir-se.

És el petit esportista qui al veure que no disputa prous minuts, es cansa d’aquell esport que l’hi han volgut fer practicar i veu o que l’hauria de deixar per avorriment, o perquè un altre esport li desperta molta més il·lusió.
Un esport massificat, d’insults, de competitivitat absurda i de baralles constants com és el futbol, no es mereix per mi el més mínim interès, i menys quan aclapara tots els mitjans de comunicació i per assabentar-me’n de notícies d’un altre àmbit, em veig obligat a agafar un diari esportiu i obrir-lo per l’última pàgina; fet que ja he agafat per costum. Qui vulgui competir que ho faci, i en molts altres esports individual: tenis, natació, atletisme o ciclisme no queda cap més remei; competir, entrenar, no abaixar mai la guàrdia; sempre, això si, amb la il·lusió d’una constància que t’ha de permetre arribar a un triomf. Qui vulgui competir doncs, que no s’encanti i que s’apunti a un equip local, sense perdre el temps a l’equipet de l’escola. Qui vulgui saber que és realment l’esport, li aconsellaria que practiqués un esport individual, al meu parè de fons, de resistència. I qui vulgui anar a jugar per trobar-se amb uns amics, “de costellada” que jo en dic, doncs segurament també sabrà on anar. Això però, a partir d’una certa edat. A nivell infantil, estic d’acord Ferran, en que el millor seria deixar jugar a tothom i fomentar una il·lusió i una competitivitat sana que comencés a partir d’una categoria determinada.