Nosaltres podem decidir

Si d’alguna cosa va servir la consulta popular d’Arenys de Munt va ser per posar la independència sobre la taula i fer-ne difusió fins i tot a nivell internacional. Encara que, com ja sabem, no deixa de ser un simbolisme que no es pot ni titllar de referèndum, ja que no va ésser convocat per un ens públic. I és que la legalitat espanyola no empara la opinió secessionista del poble català ni de cap altre comunitat autònoma, doncs la Constitució deixa ben clar que la potestat per convocar referèndums tan sols recau a les Corts de l’Estat.

Fa certa gràcia que la justícia espanyola volgués prohibir una consulta que no tenia la més mínima transcendència ni a nivell local ni nacional; o si més no, això semblava.

És cert que alguns individus de les “castilles” profundes poden témer el pitjor, que es vulneri el ben trobat article 2 de la Constitució que defensa la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles. Però de fet, per aquest tema no han de patir, ja que l’infaust article 8 ens deixa a tots a ratlla i mostra l’encara esperit guerriller dels castellans tot dient que las Fuerzas Armadas tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional. Així doncs, ho tenim clar. Si hi hagués un mínim interès separatista l’Estat ens envia els tancs al carrer i tothom a casa amb el cul ben estret. Llàstima que el Tractat Europeu no preveu l’estat de guerra a cap país comunitari ni la pena de mort en el cas que corregués la sang. Perquè val a dir que l’article 15 ens torna a mostrar altre vegada l’essència més colonitzador i violent dels espanyols dient que és clar, en temps de guerra la pena de mort seria una hipotètica solució ben viable.

Personalment sempre he pensat que els catalans tenim quelcom que ens diferencia d’Espanya, ja sigui la nostra manera de fer, democràtica, d’un tarannà més europeu, un seny que val a dir que a vegades ens fa ser massa porucs… I és que per aconseguir la desitjada llibertat no ens podem pas emparar amb la il·legal legalitat espanyola, sinó amb els tractats i lleis europees i internacionals com la resolució 637 A(VII) de l’Assemblea General de l’ONU que deixa palès que “el dret dels pobles i de les nacions a disposar per ells mateixos és una condició prèvia a l’aplicació de tots els drets fonamentals de l’home.”

Mirem doncs cap a Europa i cap a la plena sobirania sense por, i transgredim la línia vermella que ens pretén imposar l’Estat. Crec sincerament que ser lliures o no tan sols depèn de nosaltres mateixos. Si tenim una majoria al Parlament mitjançant la declaració unilateral d’independència, Catalunya tornarà a ser rica i plena com érem ara fa prop de tres-cents anys.

Que el seny no ens imposi la por, que la rauxa no ens faci actuar sense raó. L’any vinent, nosaltres, els catalans i catalanes tindrem la paraula.


Publicat al web de reagrupament berguedà: http://www2.reagrupament.cat/bergueda/2009/09/21/nosaltres-podem-decidir/

Dels 10mil a Brussel·les a les autonòmiques

Fa cinc mesos milers de catalans ens vam unir per manifestar conjuntament a Brussel·les el ple desig d’aconseguir un estat propi per a Catalunya. La llibertat del nostre país i el conflicte que dita qüestió representa va ser exhibit el set de març amb orgull a la capital belga, i així passà a ser més conegut arreu d’Europa i del món.

Des d’aleshores el mot transversalitat no ha parat de sonar amb força, i és que aquella manifestació va ser presentada com un acte transversal, totalment promogut des de la societat civil, i el qual va ser dut a terme gràcies a molts voluntaris i voluntàries d’arreu dels països catalans, on des del Berguedà, alguns membres actuals de Reagrupament també varem promoure la jornada com a delegats de l’organització dels Deumil en xarxa per l’Autodeterminació.
Des d’aquell dia memorable, molts catalans somiem en poder votar una força realment independentista que representi la nostre sobirana veu al Parlament de Catalunya. Anhel compartit i disposat a promoure des de l’associació de Reagrupament independentista. Promotors però, els quals al meu entendre no podem tampoc pretendre abanderar-nos com a únics impulsors de portar a les institucions la representació independentista, ja que no podem negar que altres partits i/o associacions com Força Catalunya, Partit Republicà Català o la mateixa organització dels Deumil, no pretenen pas menys. Ans aquí una qüestió aparentment fàcil de resoldre – (unitat) -, però que de ben segur portarà dures feines per acabar vestint una única candidatura transversal a les eleccions autonòmiques de l’any vinent.

Reagrupament significa aplegament, és clar, i de fet ja ha aconseguit aglutinar múltiples organitzacions minoritàries, entre elles UNC o RC. Ara bé, això no vol dir que la convergència hagi d’anar el cent per cent entorn a Reagrupament. Amb això vull deixar palès, que el desig de concentrar l’independentisme dins una mateixa llista, no significa que aquesta figuri dins de Reagrupament o que hagi de portar aquest nom de cara a les eleccions del 2010. Però el que és clar i evident, és que des d’aquesta associació es promourà una candidatura amb garanties plenes d’entrar al Parlament amb una clara intenció: la declaració unilateral d’independència. Per tant, seria lògic que tot hom o grup que tingui el mateix anhel, entri a formar part del projecte que alhora també té un segon objectiu ben clar i explícit: la regeneració democràtica.

Hem de dir, que a dia d’avui encara no se sap del cert com es vestirà aquest noble projecte, perquè les opcions són vàries. Des de partit polític, plataforma, coalició de partits o per exemple agrupació d’electors. Malgrat això, les garanties que aquesta il·lusió col·lectiva s’acabi duent a terme és cada dia més palpable i només realitzable des de la transversalitat i el treball col·lectiu.
El nostre compromís és ferm. Esperem que per una vegada la confluència d’idees independentistes arribi a bon port, i que ben aviat la senyera pugui prendre vol ben sola i gloriosa.