concepte d'esport

Ans aquí una polèmica suscitada en el bloc del Ferran Bertran com a conseqüència d’unes converses a la classe, entre uns partidaris de l’esport per a passar-t’ho bé o com a concepte solsament competitiu.
Ja vaig respondre al bloc del meu company, que compartia segurament la seva visió de l’esport a nivell local com a il·lusió no competitiva fins als 18 anys. Tanmateix jo rebaixaria aquesta edat a la dels 12, sempre tenint en comte que a partir de l’adolescència cadascú pot tenir un objectiu o un altre, depenent del seu esperit de superació i/o possibilitats d’assolir una determinada meta.

És cert, que sobretot en futbol hi ha en totes les categories un onze ideal inamovible, que causa el desengany de molts que no poden disputar ni tan sols 45 minuts. Això a nivell local també passa, i és aquí on no hauria d’ocórrer; doncs qui vulgui competir a aquestes edats que no jugui al seu poble ni a la seva escola, que es busqui un equip d’elit on pugui triomfar. És normal que cursant estudis primaris els nens i nenes no puguin jugar a futbol a l’escola perquè no hi ha nivell o no és seriós? Jo crec que no, hi són els pares qui amb afany de protagonisme els inscriuen ben aviat a un equip comarcalment important i des de les graderies els inflen al cap o insulten l’àrbitre del partit; al meu entendre, un acte poc ètic , que dóna un exemple molt lamentable al seu fill que va darrer d’una pilota a priori, per divertir-se.

És el petit esportista qui al veure que no disputa prous minuts, es cansa d’aquell esport que l’hi han volgut fer practicar i veu o que l’hauria de deixar per avorriment, o perquè un altre esport li desperta molta més il·lusió.
Un esport massificat, d’insults, de competitivitat absurda i de baralles constants com és el futbol, no es mereix per mi el més mínim interès, i menys quan aclapara tots els mitjans de comunicació i per assabentar-me’n de notícies d’un altre àmbit, em veig obligat a agafar un diari esportiu i obrir-lo per l’última pàgina; fet que ja he agafat per costum. Qui vulgui competir que ho faci, i en molts altres esports individual: tenis, natació, atletisme o ciclisme no queda cap més remei; competir, entrenar, no abaixar mai la guàrdia; sempre, això si, amb la il·lusió d’una constància que t’ha de permetre arribar a un triomf. Qui vulgui competir doncs, que no s’encanti i que s’apunti a un equip local, sense perdre el temps a l’equipet de l’escola. Qui vulgui saber que és realment l’esport, li aconsellaria que practiqués un esport individual, al meu parè de fons, de resistència. I qui vulgui anar a jugar per trobar-se amb uns amics, “de costellada” que jo en dic, doncs segurament també sabrà on anar. Això però, a partir d’una certa edat. A nivell infantil, estic d’acord Ferran, en que el millor seria deixar jugar a tothom i fomentar una il·lusió i una competitivitat sana que comencés a partir d’una categoria determinada.

Decidim des de l'àmbit local!

Avui he llegit una noticia que desconeixia, però que considero del tot acertada i important si més no, per la presa de consciència i pedagogia que es faria, tot i que la legitimitat seria inexistent.
Es tracta d'un manifest signat ja per més de 900 alcaldes i regidors d'arreu de Catalunya, que vista la opressió i falta de democràcia en que viu tan el poble català com basc, en part, per la prohibició de consultes populars, s'obriria un procés de consulta a nivell local (on no caldria el vistiplau de les Corts de Madrid) on es fes una pregunta encaminada cap a tenir un estat propi. La pregunta podria ser la següent: "Esteu d'acord a que Catalunya sigui un estat independent dins el marc de la UE?, o una de més indirecta però que al cap i a la fi té el mateix objectiu: "esteu a favor en que els ciutadans de Catalunya tinguin la possibilitat de decidir el seu futur com a poble?".

Aquesta iniciativa seria executada abans de les eleccions a la Generalitat de l'any 2010, i només faria falta l'aprovació al ple municipal perquè a cada poble que hi hagin càrrecs electes partidaris de la consulta, es pogués realitzar i així conèixer l'opinió dels seus conciutadans per tenir una referència a nivell nacional. Entre els signants del manifest hi han personalitats importants com Portabella(ERC Barcelona), Jordi Trias (CIU Barcelona) o Josep Vives (CIU Manresa), la qual cosa podria portar una consulta popular a ciutats importants com Manresa, també Girona o fins i tot la capital del Principat. També a Berga, he pogut comprovar com el cap de llista d'ERC i l'alcalde Juli Gendrau són partidaris de la consulta i per tant, en menys de dos anys podríem tenir a Berga una diada oberta a la opinió de tots i totes sobre aquest afer.
La proposta s'aprovaria de tal manera en que a partir de 16 anys ja es pogués aportar el teu vot i cal destacar que a part de molts alcaldes o regidors de CIU, ERC, ICV i EPM, també hi han personalitats del PSC.

Hem pogut comprovar com el TC ha desaprovat la consulta per aquest mes d'octubre al País Basc, proposada pel lehendakari Ibarretxe, i que per tant, la democràcia en que estem vivint no és plena i l'Estat, amb acords entre PSOE i PP, encegats en voler mantenir la unitat d'Espanya, priven als ciutadans de poder expressar la seva voluntat política.
La iniciativa que he exposat, no podria ser refusada per ningú, tan sols per la corporació municipal on es votaria en ple. A més, si finalment es du a terme, de ben segur que generarà molta polèmica i almenys a nivell nacional i també internacional, es podria conèixer la voluntat de molts catalans i catalanes, a decidir el seu futur lliurement, sense impediments per part d'un Estat que ens ofega dia rere dia.

Som una nació, volem un estat propi

Aquest dijous 11 de setembre, es celebrà la tradicional manifestació independentista pel centre de Barcelona, o més ben dit, les diverses manifestacions que començaven a la Plaça Urquinaona a les cinc de la tarda, però que estaven convocades per tres sectors diferents: Esquerra Republicana, esquerra independentista i també un conjunt d'entitats entre les més destacades: Òmnium cultural i Sobirania i Progrés amb el suport d'intel·lectuals catalans com l'escriptor Víctor Alexandre, l'actor Joel Joan o el jurista López Tena, entre d'altres.
En conjunt es van aplegar més de 20.000 persones i les manifestacions van transcórrer sense accidents, tret d'alguns membres de l'esquerra independentista que s'enfrontaren contra simpatitzants d'Unitat Catalana.

Segons diverses fons informatives, la manifestació més multitudinària va ésser la convocada per esquerra i les seves joventuts, on s'aplegaren prop de 8.000 persones per reivindicar un finançament just i reclamar com tots els assistents als diversos actes, la independència dels països catalans. Al final d'aquesta manifestació van transcórrer els diversos parlaments: Gerard Coca, Joan Ridao i Joan Puigcercós.

En acabar, el president d'ERC va advertir que l'estat espanyol ens vol veure perplèxos, desanimats i submisos a un estat on l'autonomisme està esgotat. També va dir que "no es pot defallir, perquè els nostres temps són una broma en comparació els que van viure els patriotes que van lluitar durant el 1714 i la guerra civil del 1936" i que per tant, hem de seguir treballant i lluitant, sense callar, perquè tenim un país per defensar.